Pàgines

dijous, 4 de desembre del 2014

Lluís Busquets i Dalmau (in memoriam)

Se m'ha mort el meu amic Lluís Busquets. Va ser ahir, tot just començar el dia del meu sant.

Com que era un apassionat de la narrativa i de l'educació, faré del meu record, relat.

Quan ens vam conèixer, a principis dels anys 70 del segle passat, ell era el director del col·legi on jo treballava de becari i després de professor. Ja en aquella època, de caràcter inquiet i innovador, va introduir el Team Teaching, a través d'un projecte nord-americà anomenat Individually Guided Education, tan revolucionari que va merèixer un article a la revista Bordón i un reconeixement en els premis Baldiri Reixac. Vaig aprendre el que no està escrit. I més encara quan em va voler al seu costat per fer una formació per terres de Ponent, sota el paraigües de l'estimada Maria Rúbies. Gràcies al Lluís, vaig poder conèixer-la i col·laborar amb ella: quin gran sentit pedagògic, el de la Maria!

Uns pocs anys després, més o menys l’any 1976 o 77 (no ho recordo gaire bé), va deixar de ser el director del col·legi, però va seguir la seva recerca de metodologies per a la millora de l’ensenyament. Va ser llavors que es va dedicar de ple a l’estudi del projecte SCIS, embrió del futur Projecte 6-12 que ell mateix va impulsar des del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Un dia se'm presenta a classe, m'ho explica i, sabent del meu interès per a la renovació de les metodologies, em pregunta si estaria interessat en col·laborar amb ell. Tot i que les ciències no són el meu fort, empès per la meva curiositat en aprendre i experimentar noves coses, vaig dir-li que sí. El col·legi, a més, posava a la nostra disposició un grup d'alumnes per poder dur a terme l'experiència. Va resultar un èxit: a banda de ser com un regal educatiu per a ells, els nens aprenien els conceptes científics en base a experimentar-los amb un programa molt pensat però, alhora atractiu i motivador. Van aprendre i comprendre amb facilitat conceptes bàsics com ara la calor, els estats de la matèria, les mesures, les relacions entre variables, la velocitat, la massa, l'energia, etc. El més important era, doncs, l'adquisició dels conceptes. Els “experiments” es duien a terme amb materials gens sofisticats, gairebé de rebuig: taps de suro, coixinets de ferro, ampolles, globus, fustes, etc.

Més endavant, a mitjans dels anys vuitanta, em va convidar diverses vegades al seu "laboratori" de l'institut la Mercè, a la Zona Franca de Barcelona. Allí vaig poder veure per primera vegada un CD-ROM, que llavors tenia la mida d'un elapé. Era l'avantguarda de les ara ja consolidades Noves Tecnologies. Per bé que ha estat home de poques paraules, sempre parlava amb passió de com tota aquella recerca podia canviar les formes d'ensenyar i aprendre.

Les nostres feines respectives ens van distanciar però, a partir d'una entrada d'aquest blog, va fer l'esforç de localitzar-me! Era a finals de 2008. Em va dir que no estava massa d’acord amb algun dels meus plantejaments i em va explicar que estava estudiant les idees de Jerome Bruner a fons. Em va deixar descol·locat! Em llegia! Vam concertar una trobada després de tants anys!

Em va parlar de Kieran Egan y les seves propostes de millora del currículum a través de la narrativa. Després d’explicar-me que havia estat president de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP) –societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)– i que havia organitzat unes jornades sobre narrativa en què hi va participar el propi Dr. Egan. Una vegada més, vaig quedar fascinat amb tot el que m'explicava, perquè novament aquell home m'obria altres visions d'aquest món de l'educació, engrescador, polifacètic, que no té límits.

Em va proposar de formar part d'un petit grup d’estudi de narracions. M'hi vaig apuntar. Tenien moltes narracions, confegides segons els criteris de Kieran Egan, sobre els més diversos temes i les volien publicar. Vaig proposar de penjar-les en un lloc web: els vaig dir que jo ho sabia fer i que em veia en cor d'anar-les penjant de mica en mica. Així va néixer el web “Narracions i currículum” on hi ha centenars de narracions, agrupades per temes, la gran majoria adaptades pel mateix Lluís. La filòloga Blanca Serra i jo mateix, ens hem cuidat de revisar-ne els textos.

Ja malalt, encara mantenia la il·lusió de fer un grup de treball fort entorn de la narrativa, la seva última gran passió. Fa uns deu o dotze dies, vaig estar amb ell i la seva esposa. Vàrem recordar moltes de les coses que hi ha en aquest relat i, de fons, les ganes de seguir treballant per l'educació. Fa una setmana encara m'enviava un correu amb un llistat de persones que suggeria que s'hi podia contactar per fer una reunió al gener, quan es trobés millor...

Avui, al comiat cristià que li hem dispensat, en paraules de la seva esposa se'ns ha recordat el que era en Lluís: un home bo, un home pacífic, un lluitador nat. Un home que sempre recordava que ell era metge, i no pedagog. Però no li calia, la pedagogia la portava de sèrie.



Breu ressenya biogràfica professional de Lluís Busquets i Dalmau


Lluís Busquets i Dalmau, era Doctor en medicina, especialitat de psiquiatria infantil. Tota la seva vida professional ha girat entorn de l’ensenyament. Després de deixar la direcció del Col·legi Viaró (Sant Cugat del Vallès), va treure les oposicions d'inspector a Barcelona. Entre el 1981 i el 2001 (any de la seva jubilació) va ser nomenat Cap dels Serveis Territorials, primer a Girona i després a Barcelona, i Sots-director General de Programes i Serveis Educatius. Autor de diversos treballs de recerca educativa, va ser impulsor i president del Fòrum Europeu d'Administradors de l'Educació, i president de la Societat Catalana de Pedagogia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixeu el vostre comentari aquí