Pàgines

dimecres, 14 de desembre del 2011

Informació, coneixement i saviesa

Ahir, en el marc de la XVIII Tribuna de l'Edu21, que tenia com a lema un suggerent L'educació en temps de crisi, vam tenir el plaer d'escoltar al Dr. Mariano Fernández Enguita (Universitat de Salamanca). No vull estendre'm sobre el contingut de la seva conferència perquè, ben aviat, estarà penjada en vídeo al web de l'Edu21.

Voldria però ressaltar una idea que va plantejar-hi que em va fer reflexionar. L'exposo perquè em sembla fonamental pensar-hi des de la pedagogia, en un moment en què es comença a parlar de la liquidesa de tot plegat, a partir de l'expansió de les noves tecnologies, i de la seva aplicació a l'educació, en general (aules, família, etc.). La idea és que més que mai, en la història de la humanitat, hem tingut tant a l'abast tanta informació, però aquesta s'ha menjat -deia ell- bona part de l'espai que pertocaria al coneixement; però, el que és pitjor, el coneixement ha acabat per aparcar la saviesa, que és la finalitat de l'educació.
Deixo l'enllaç al bloc del Dr. Fernández Enguita

dimecres, 30 de novembre del 2011

Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP)

en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l'escola catalana i la immersió lingüística. La Societat Catalana de Pedagogia és filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

És un document essencial en aquests moments en què, de forma partidària, i aliena a la realitat de Catalunya, es posa en qüestió, de manera poc científica, el model lingüístic de l'educació a casa nostra. La llengua, com s'afirma en el document, ha estat. precisament, l'element de cohesió social més radical. La declaració posa negre sobre blanc als fonaments pedagògics d'aquesta manera de fer tan reeixida.

Tots aquells que estimen l'exemplar tradició pedagògica del País n'han de fer una lectura acurada; a fe que hi trobaran la seguretat que necessiten sentir per seguir treballant en la mateixa direcció, sense deixar cap mena d'escletxa al dubte que generen certs cants de sirena "desafinats".

                     

diumenge, 9 d’octubre del 2011

«Aprendre en català, un objectiu educatiu i social irrenunciable. Fonamentació pedagògica»

Al web de l'Institut d'Estudis Catalans, ja hi ha penjat el vídeo sencer de l'acte d'inauguració de curs de la Societat Catalana de Pedagogia, que va tenir lloc el passat dimecres, dia 5 d'octubre, coincidint amb el Dia Mundial dels Docents. Com era previsible, pel nivell i prestigi dels ponents, hi va haver intervencions molt destacades parlant de la nostra llengua, que recomano escoltar.

L'acte va ser presidit per Salvador Giner (Predident de l'IEC), i van intervenir Martí Teixidó (President de la SCP), Joaquim Arenas, Diego Gómez, Ramon Bassa, Isidor Marí i Joan Mallart. Va cloure l'acte el Sr. Emili Pons, en representació de la Honorable Consellera d'Ensenyament.

En acabar, Martí Teixidó i Carme Rider, membres de la Junta de la SCP, van llegir una proposta de Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia amb relació a les bases científiques, pedagògiques i socials de l'escola catalana i la immersió lingüística, que ha de ser aprovada pel plenari de la Societat.

També es va lliurar als assistents un exemplar del nou Diccionari de Pedagogia, editat per Termcat i el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l'IEC i, molt especialment, de la SCP. Aquest diccionari serà presentat oficialment el proper 18 d'octubre, a les 18.00h., a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'estudis catalans. (Vegeu l'enllaç al Termcat)

             

divendres, 23 de setembre del 2011

Societat Catalana de Pedagogia: Inauguració del curs 2011-2012

Per la talla pedagògica de les personalitats que hi intervindran, serà -sens dubte- un acte per no perdre's. Als meus amables seguidors, us invito a participar-hi.

Aquest és l'enllaç de Acció ComunicActiva, en què s'hi anuncia.

Cartell de l'acte

     

dissabte, 17 de setembre del 2011

On són els educadors 2.0?

Feia dies que portava pel cap escriure sobre aquest tema.

Fa poc vaig adonar-me de les virtuts i de la utilitat del twitter com a mitjà de comunicació directa. Hi veig una eina interessant per a una comunicació ràpida (per bé que efímera) entre diverses persones. Al twitter, si segueixes les persones adequades, hi veig la possibilitat d'assabentar-te de novetats i de notícies de tot tipus gairebé al moment. Seguint-ne a d'altres descobreixo el fantàstic món del sentit de l'humor (ai, com ens en falta, de vegades!), dels comentaris amb enginy i, fins i tot, de la poca-soltada.

Ja fa una mica més temps, vaig veure en el facebook una manera d'estar en contacte, de compartir emocions, imatges o records, amb les persones conegudes. O sigui, una comunitat virtual viva i que es comunica, en la que esculls i decideixes lliurement qui és i qui no és amic/amiga. El twitter és com estar al balcó de casa i veure passar la gent que explica coses, però no s'aturen a fer la xerrada. El facebook, ets al cafè, al menjador de casa o al restaurant, fent-la petar, ensenyant fotos, o explicant l'últim acudit, o un article del diari.

Ara ja fa més de tres anys que vaig obrir el meu bloc (o blog). El bloc (o blog) et dóna l'oportunitat de fer un discurs sobre el que saps, donar opinió sobre un tema o, simplement, relatar allò veus, ordenant les idees. No cal dir que entre els que gosen obrir un bloc hi ha els que tenen més desenvolupada una certa habilitat per escriure (o un sentit del ridícul menys desenvolupat). És un recurs que pot arribar a donar molt de si, quan tens temps per dedicar-hi, o és el teu modus vivendi (que no és el meu cas).

Entremig, he obert i desenvolupat diverses pàgines web, per motius professionals, i és un món que, per donar pautes de com aplicar-ho a l'educació, hi ha magnífics experts que, a bastament, ens n'han cantat les excel·lències (i les quals jo m'hi sumo amb molt de gust).

No caldria ni esmentar el correu electrònic (ja el 1997 un bon amic, professor d'EADA, en aquella època em va dir: "aquí, si no llegeixes el correu cada dia, ets home mort"): avui dia, sí que en aquest recurs, hem hagut de endinsar-nos-hi, si no molts estaríem "morts". I, encara, comento de passada la constant consulta, recerca o estudi que he fet a milers de pàgines, web amb informació de tot tipus.

Ara bé, al llarg de la meva carrera professional de molts anys (el mèrit no és meu, és del temps que passa de forma inexorable) he tingut oportunitat de conèixer molts, però que molts, professionals de l'educació: mestres, professorat de tots els nivells, titulars de centres, directius de centres educatius i d'institucions pedagògiques. Tanmateix, en una època que es parla de pissarres digitals, d'ordinadors a les escoles, de les TIC, etc. cerco, a totes aquestes persones que he conegut, al twitter, al facebook, o miro si tenen un bloc (o blog), o bé si administresn alguna web... i no puc deixar de sorpendre'm: pràcticament ningú! Encara avui, em consta que algunes d'aquestes persones no utilitzen el correu (he constatat que n'hi ha que no saben ni com s'obre), i ben just entenen el concepte de "navegar per internet" a la recerca de recursos didàctics aplicables a l'aula.


És aleshores que em sorgeix una pregunta fatídica: no serà que volem fer educació 2.0 (perquè estem convençuts que és el futur) sense tenir professorat 2.0? Si, d'entre els meus coneguts, hi trobés un 20 o un 25% que fossin habituals d'aquests recursos, ja em plauria (no vull pensar que m'he anat a topar amb els professionals més obsolets i carques de tota Catalunya!).

Penso que falta cultura digital entre el professorat. No n'hi ha prou amb fer cursets. Aquesta cultura, la digital, la que anomenem Educació 2.0, és una manera diferent de viure l'educació. Per això, cal una formació diferent, que té més a veure amb l'engrescament, amb la il·lusió i les ganes de fer front a nous reptes, que al fet d'aprendre "mecanismes nous" o "tècniques noves", com aquell qui llegeix el prospecte abans de fer anar un electrodomèstic nou. Així és com ho viu la majoria i em remeto a les evidències.

Vull, modestament, fer una crida a tots aquells que treballeu (jo mateix, també) per a la difusió d'aquests recursos: penseu si no heu (hem) de canviar alguna cosa del vostre (nostre) discurs. Feu-lo (fem-lo) més amable i menys tècnic. Més pedagògic, en definitiva.



      

diumenge, 14 d’agost del 2011

Nyam!


(Imatge obtinguda d'un roure al Pallars Jussà.
És habitual que els roures engoleixin, literalment, els senyals de caça que hom hi clava)

Reflexió:

Una dita popular resa que els nens, com els arbres, si no els adreces de petits, creixen torts. La visió d'aquesta imatge em suggereix que potser també els nens, com els arbres, acaben engolint tot allò que els pot fer mal! L'educació, l'exemple, no és una cosa banal.

                     

Cabòries estiuenques





Com es pot veure, és una divertida errada de senyalització en una carretera (més propera a terciària que a secundària) de la nostra xarxa de carreteres, en què s'hi fan obres de reparació de diversos ponts. Aquest estiu, he hagut de recórrer-la en diverses ocasions, i no m'he pogut estar de fer la foto.

Però donant-hi voltes (amb la possibilitat que et proporcionen les vacances de pensar pausadament) m'ha vingut al cap que podria ben bé ser la metàfora d'allò que alguns educadors fan: primer, passar (fer la seva, sense escoltar, aplicant –de bona fe, potser– el "manual") i, després, donar la preferència als educands –és a dir, "pensar" en les persones–, encara que que ja s'hagin estavellat.

[Ben mirat, potser també, anant més enllà, es podria aplicar a polítics, sindicalistes, banquers, i altres persones que tenen càrrecs de responsabilitat política (de polis) i social.]





dilluns, 8 d’agost del 2011

L'exemple dels adults, la millor educació

Estic de vacances en un poblet del Pallars Jussà. Per la festa major, una de les activitats és un concurs del joc de cartes de la "botifarra", molt popular a Catalunya. És un joc que es juga amb parella, dos contra dos. (Aquest any hi ha hagut fins a divuit parelles inscrites, tots veïns del poble).

En una de les rondes, a dos nens els va tocar jugar contra dos adults. Els dos adults van fer una trampa, davant la qual els nens no van saber com reaccionar, van perdre i van quedar eliminats.

Quan m'ho van explicar em vaig emprenyar molt. El títol d'aquesta entrada no l'he volgut posar en negatiu, però bé podria haver posat "el mal exemple dels adults, la pitjor deseducació". Aquests dos nens poden pensar que en la vida tot s'hi val. Si uns veïns del poble adults recorren a la trampa per guanyar, la idea que els pot quedar és que això és el que cal fer, sense mirar prim.

Aquests detalls són els que hem de cuidar, fins i tot en coses que poden semblar banals, com un joc de cartes entre veïns. La millor prèdica educativa està en l'exemple.

Bon estiu!




dissabte, 2 de juliol del 2011

Il·lustratiu article de Xavier Sala i Martin a La Vanguàrdia: una caricatura que reflecteix la trista realitat


Les importa un pepino
Xavier Sala i Martín X. SALA I MARTÍN, Columbia University, UPF y Fundació Umbele. www.salaimartin.com
La Vanguardia
2 julio 2011

Hoy empezaremos con una conjetura: ¿cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar, la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de...Leer más...

diumenge, 26 de juny del 2011

Reflexions d'un diumenge al matí

Repassant algunes notes, arran de la visita de Phillipe Maubant, de la Université de Sherbrooke (Canadà), n'he extret algunes perquè penso que ens inviten a donar-hi voltes.
  • No només ens hem de fixar en allò que diuen que fan els ensenyants sinó que hem d'observar allò que fan.
  • A les nostres aules es dediquen de 30 a 40 minuts per sessió per socialitzar (caldria?).
  • Tothom parla del constructivisme però la majoria, al final, acaba fent pregunta-resposta, és a dir, aplicant metodologies conductistes.
  • Es detecta un excessiu “clientelisme”: el professor es converteix en un proveïdor de serveis. Que els alumnes (els fills) aprenguin és secundari, volen que els nens siguin feliços.
  • Les famílies no aprofiten el que saben, o bé tenen i transmeten una educació deficient (parlen i transmeten malament).
  • Cal bastir protocols d’acció que donin marge a la presa de decisions en l’acció.
  • Els alumnes han de saber com es diu allò que fan (“esquema”).
  • Hi ha noves línies en educació (o cal obrir-les): emocions (Bruner), imaginació (Egan), intuïció (Gärdenfors)
  • Dels alumnes no només hem d’observar què han fet i com ho han fet, sinó saber si saben per què ho han fet.

              


dijous, 9 de juny del 2011

dimecres, 8 de juny del 2011

Petició de signatures de suport

Si voleu donar suport amb la vostra signatura per a la creació del Col·legi de Pedagogs/gues d'Andalusia (COPEAN), cliqueu aquí.


          

dilluns, 23 de maig del 2011

Ressaca electoral: DE LECTURA IMPRESCINDIBLE,...

...especialment per part de TOTS els polítics, aquest article de Salvador Cardús.


Cal dir les coses com són (o com les veiem), i sense por.

       

diumenge, 22 de maig del 2011

Acampades i educació

He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.

De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.

En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder  –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades  que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.

Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.

Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...

I ara, molts d’ells, els tenim acampats!

Potser amb raó, però no tenen els recursos i com sempre algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.

Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó agreujat, a més,  per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.

De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!

Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores gratis et amore, com hem fet d’altres, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment un cop se n’apartin els que el contaminen serveixi per això.

      

dijous, 5 de maig del 2011

Des-constructivisme

Entre alguns dels meus col·legues, s'ha instal·lat la idea de que, avui dia, si no ets "constructivista" a l'aula no ets res. Jo sóc dels que prefereixo no ser res a ser sectàriament "constructivista". Per molts motius. Com que ja he dit que prefereixo no ser res, us convido a llegir aquesta entrevista  a una "rebel" (jo m'hi apunto) que es diu Inger Enkvist que quan ho explica se l'entén molt bé.

En la meva opinió, en nom del "costructivisme pedagògic" (que ni tan sols és una metodologia ni una teoria pedagògica -per bé que molts ignorants la prenen com a tal- sinó una teoria psicològica amb uns fonaments, si més no, que es belluguen per sorramolls científics) s'han fet autèntiques aberracions pedagògiques que han fet que l'educació estigui com està: molta teoria, molta especulació, molta experimentació, però a la pràctica molts mestres han perdut l'autoritat i l'autoestima, i molts infants han perdut els referents.

És a dir, mes aviat s'ha des-construït.
                                                     
                                                        

diumenge, 1 de maig del 2011

Una més de valors

Pateixo. Pateixo molt quan sé que molts infants "viuen" amb molta intensitat les circumstàncies dels esports dits de "massa". I pateixo perquè els models dels qui haurien de ser exemple d'honestedat, esportivitat, fair play, són models de tot el contrari: mentida, crispació, manipulació i, el que és pijtor: confrontació, rancúnia, odi... I, a sobre, ja s'hi barregen, amb tota impunitat, cultura, país, signes d'identitat, llengua...

Fins ara, m'havia fet el propòsit de distanciar-me una mica de la política... ara també ho hauré de fer del món de l'esport de masses. Més m'estimo una bona partida de botifarra amb els meus amics de Sant Salvador de Toló, a fe de Déu!

dijous, 27 de gener del 2011

Departament d'Educació? Departament d'Ensenyament?


Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).

Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.

M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.

És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.