Pàgines

dijous, 30 de desembre del 2010

A Catalunya, l'escola en català: n'és l'element de cohesió!

Per que ens volen imposar un conflicte allà on no existeix?
Quin mal han fet els nens i nenes d'aquest país perquè ara ens els emboliquin en un problema que per a ells no ho és?
Que ens deixin treballar en pau, si us plau!!!

dimarts, 2 de novembre del 2010

dijous, 15 de juliol del 2010

Els menors adoptats hauran de saber el seu origen als 12 anys

En aquest nou codi civil que ens brinda el govern de Catalunya hi trobo a faltar coses tan o més importants com ara:
  • A quina edat han de ser informats els infants de la data en què se'ls va engendrar i en quines circumstàncies (celebració, apagada, etc.).
  • A quina edat cal informar-los que són fruit d'una relació extramatrimonial, si és el cas.
  • Quina és l'edat legal en què cal informar-los que els Reis Mags són els pares.
  • Amb quina freqüència obligatòria caldrà canviar els bolquers dels nadons (és a dir, a partir de quant temps és delicte i et poden retirar la custòdia del fill o filla).
  • Quan els nens i nenes han de ser informats que cal fer-se el llit, parar taula i, en definitiva, col·laborar en les tasques de casa. És obligatori fer-ho?
  • Quan els hem de confessar que, quan eren petits, el termòmetre (per saber la seva temperatura corporal) se'ls posava via rectal.
  • Quina és l'edat màxima obligatòria per a mantenir la primera relació prematrimonial.
  • El model de motxilla obligatòria per anar al cole i serà el mateix model que per anar a colònies (és a dir, perquè no se sentin discriminats).
       ............
  • A quina edat mínima s'han de començar a banalitzar les decisions dels polítics.
En definitiva, que crec que l'oposició va fer molt ben fet de no votar-hi a favor perquè es van descuidar una infinitud de coses realment molt importants. És que, quan es posen a legislar, sempre fan igual! Després vénen les esmenes i les sentències... i les queixes! A veure si s'hi apliquen una mica més, home!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Eufòria? Toquem de peus a terra

La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.

Tot  mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.

Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?

Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.

En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...

[Etcètera]. 

Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer  (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.

I nosaltres?

PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)

dissabte, 10 de juliol del 2010

El "pedagog" Carles Puyol

Pot semblar un "post" oportunista; però no (per això el penjo avui). Segurament que el gol de cap del pallarès Carles Puyol, d'abans d'ahir, passarà a la història de l'esport. Tanmateix, però, no és el gol el que em mou a escriure l'entrada, sinó la seva actitud envers l'adversari després del partit. Tota una lliçó!

Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!

A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.

(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)




dijous, 8 de juliol del 2010

No és una entrada en clau política, tampoc...

Allò que m'inspira la sentència del TC del 28 de juny (o la "tisorada" o "cop de ribot"... o l'estocada a tota una nació...) 

(De fet, el volia penjar el 28 de juny al vespre, però se'm va passar)

Amb el permís de Quino... (suposo)

dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.





dijous, 6 de maig del 2010

Educació! ...amb humor

Ho sento. L'he trobat avui i no me n'he pogut estar!

Crec que la pregunta que fa l'avi és podria aplicar a tot el món –cada cop més surrealista– que envolta l'educació.

Us recomano una visita a http://www.e-faro.info/, on en trobareu més i de molt sucosos. Si en trobo algun d'interessant, el publicaré.

La pedagogia, un art

La pedagogia és un art.


Un art que només està a l'abast dels qui se'l creuen (de creure, no de creuar).


D'educadors, n'hi ha molts –de fet, qui més qui menys, ha d'educar, en un moment o altre–; els pedagogs, però, són cada cop més escassos.


No tothom a qui se li atorga el títol de "pedagog" realment ho és.


La pedagogia neix de dins; la pedagogia –ja ho he dit– és un art.



dijous, 18 de març del 2010

Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».


dimecres, 17 de març del 2010

La vaga, novament...

Després de la vaga del 13 de novembre de 2008, vaig publicar una entrada en què ja deia què en penso d'això de les vagues, en el llastimós context de l'educació institucional actual (cliqueu aquí per rellegir-lo, si us ve de gust). Tinc la sensació d'un dejà vu, més aviat emprenyador. Més ben dit, hi ha una cosa que ha canviat... a pitjor: la valoració que en general en fem els ciutadans de les institucions "més arrelades".

Vull ser optimista i pensar que, entre la ciutadania es comença a instal·lar la idea de que cal posar-s'hi "des de baix". Vegeu si més no el manifest recent dels alcaldes de petits pobles, o d'inicatives com ara http://www.estosololoarreglamosentretodos.org/. Segueixo pensant que la majoria de mestres i, molt especialment, els nostres infants, es mereixen molt més del que se'ls està donant des de les institucions.

Està demostrat que no ens podem creure els percentatges que surten i sortiran en les properes hores sobre el seguiment de la vaga. A més, no serveix per a res: el problema persistirà.

El que ens hem de creure és què en pensa aquell mestre o aquella mestra bons, que tenen el cor i el cap tan allunyats de les batuses com els que s'esbatussen el tenen d'ell o d'ella...

El que ens hem de creure són les preguntes que fa aquella família que encara no sap per què el seu fill ha estat privat d'exercir el seu dret a anar a classe...

El que ens hem de creure, en definitiva és que, lamentablement, la necessària actitud -d'uns i altres- de voler arreglar el problema pel que sembla encara està massa lluny.

(El que ens haurem de creure serà la profunda i merescuda bronca que, potser el dia de demà,
ens propinaran els nens i nenes d'avui)...


   

dimecres, 10 de març del 2010

Immigració Irresponsable


Avui, el diari Avui (valgui la redundància) publica un sucós article de l'enginyer i escriptor Xavier Roig, que duu per títol Immigració Irresponsable (que és com també he volgut titular aquesta entrada). Posa paraules encertades a allò que molts pensem i que alguns –per allò de la beateria política– només reconeixen de forma vergonyant en la intimitat. Ve a dir que hi ha hagut una política irresponsable (no ara: de fa anys) per part de la nostra “estimada” classe política.

L'entrada descontrolada d'immigrants –i no es refereix als que van venir amb pastera–, justificada en el passat amb tot tipus d'enganys (que van dels ètics i solidaris, fins als gasius i interessats), ja va ser criticada per les institucions internacionals. Però no, aquí no ens en podem estar: en sabem més que ningú, de fer les coses. I ara en paguem les conseqüències tots: els que ja hi érem i els que han vingut. Tots! Recomano vivament la lectura d'aquest article (cliqueu aquí).

Voldria, però, fer una reflexió. Aquests immigrants majoritàriament no han vingut sols. Han portat tota la família i, a més, les estadístiques indiquen que són els més prolífics. Hi ha molts nens i nenes que ara ho estan passant malament. Les seves famílies van venir per quedar-se. Aquesta era l'expectativa. Ara, aquestes famílies, es troben en el llindar de la pobresa més absoluta. Aquests infants pateixen en un món que ja no els necessita. Un món al qual, molt probablement, no havien d'haver vingut mai. Algú els va enganyar, ens va enganyar... a tots!

La sortida no és fàcil. En una societat cada cop més allunyada dels valors (a la boca hi són, els valors; al cor ja fa anys que no) es fa difícil pensar que sabrem compartir el que tenim, per justícia, per pal·liar els defectes dels nostres polítics... encara que no s'ho mereixin.

 

dijous, 4 de març del 2010

En un dia de març, com avui, m'hi poso novament

A vegades, això del bloc és una mica com aquella joguina que havies usat molt, que queda en un racó de l'armari i, un bon dia (de març, com avui), la redescobreixes. Penses amb les bones estones que hi havies passat, i la tornes a gaudir amb un gaudi més madur, més profund. Li treus un suc diferent, el suc de les sensacions i les emocions que hi havies lligat en el passat.

Avui, després de mesos, tinc uns minuts per retrobar-me amb el meu bloc. Des dels últims escrits fets amb constància, han passat moltes coses. Rellegint-los m'adono que tinc ganes de tornar a gaudir del plaer d'escriure. Avui em dic que penso fer-ho assaborint el suc de les sensacions, de les emocions, però també de les coses apreses i de l'experiència viscuda.

És un propòsit, doncs, que no em compromet a res, i per això –d'alguna manera– m'hi comprometo. Penso que aquesta meva estimada professió de pedagog s'ho mereix perquè és la que, a nivell professional, i a nivell personal, m'èstà donant l'oportunitat de retrobar-me amb mi mateix, per agafar embranzida i tornar-hi amb forces renovades!

Hola bloc! Ens veiem!