Pàgines

dissabte, 25 d’abril del 2009

Un pensament


El repte del pedagog és aconseguir que l'alumne se senti estimat, acollit, segur.

El talent és ocult...

...i la feina de tot mestre és descobrir-lo.

No hi ha judici més injust que el que es fa a partir de les aparences. I a les escoles, es fa massa sovint.

Últimament, en l'entorn dels professionals de l'educació ja es comencen a alçar veus autoritzades en favor de descobrir i potenciar el talent dels alumnes. Diuen més (per això són experts de renom): tots els alumnes tenen un talent que cal descobrir i potenciar. Sense exclusions.

Massa sovint, deia en començar, oblidem que cal trobar el just (de justícia) equilibri en l'atenció de tots els alumnes: a cadascú se l'ha d'atendre i donar-li allò que necessita. La justícia no és només commutativa (donar a tots per igual) sinó que és també distributiva (donar a cadascú el que mereix). No és gens bo que, en nom d'una falsa igualtat d'oportunitats, anivellem tothom amb el mateix arrasador. No és just. Les oportunitats han de ser les mateixes, sí, però la manera d'aprofitar-les serà (ha de ser!) diversa, perquè diversos són els talents.

El que és democràtic és ensenyar als alumnes a apreciar i estimar aquesta diversitat de talents, que és la que enriqueix els grups humans. Hem d'encoratjar-los a que aprenguin a sentir-se bé amb l'aprofitament al màxim del propi talent, per a posar-lo després al servei dels altres: aquesta és la seva riquesa, la que els ha de conduir a tenir alta l'autoestima, ser justos en el respecte als altres, i sentir-se realitzats, transcendents.

En fi, per allò de la imatge i les mil paraules, us deixo un enllaç d'un vídeo del YouTube (que em va passar una bona amiga, i millor mestra) que pot il·lustrar això del talent i les aparences. Com a mestres farem bé d'aplicar-nos-ho i extreure'n conseqüències. De ben segur que els nostres alumnes ens ho agrairan.

Punxeu aquí per veure el vídeo (dura uns 8 minuts, però val molt la pena analitzar la reacció de tothom)

dijous, 23 d’abril del 2009

La tradició del llibre i la rosa


Perdoni el lector que faci ús de la meva vocació pedagògica, i aprofiti aquesta diada per explicar els seus orígens a Catalunya. Ho dic perquè ningú no pensi que em vull passar de llest o de pedant.

No ho faré amb paraules meves; ho faré aprofitant les immenses possiblitats que ens ofereix internet com a fons de coneixement ( i no només com a "pou sense fons" d'informació). L'any passat en un blog dedicat a "Llengües i llibres" de l'IES Príncep de Viana, de Barcelona, ho van explicar tan bé, que deixo l'enllaç per qui tingui interès (o curiositat) d'informar-se.

Feliç diada de Sant Jordi!

La tradició del llibre i la rosa (IES Príncep de Viana)

dimecres, 22 d’abril del 2009

El català als patis

Ahir “el blog del pedagog” va publicar un escrit titulat El catalán en los patios en què, una vegada més, es denuncia la demagògia perversa i generadora d’odi, que es desencadena quan, en segons quins sectors, es parla de la imposició del català a les escoles de Catalunya. No me'n vaig poder estar de fer-hi un comentari, que transcric literalment:

«Entenc el to molest i fins i tot malhumorat de l'article. Ja ens hi tenen acostumats! Això no vol dir que no ho hàgim de denunciar tantes vegades com convingui, però ja sabem quin és el discurs. És el que han generat molts polítics que han fet de la política una arma de desqualificació i de confrontació per guanyar vots.

Aquestes opinions no fan més que atiar més el foc de la desconfiança que s'ha generat envers una institució, l'escolar, que mai s'havia d'haver fet servir com a arma política. Penso que hem de ser positius i palesar que en la majoria de les nostres escoles les coses es fan bé, amb seny pedagògic. El que ens ha de preocupar són els alumnes i el dotar-los d'unes habilitats comunicatives sòlides.I a aquests mitjans... aplicar-los allò de “ladran, luego cabalgamos” (això, ho entendran?).

Ànims! A seguir treballant amb optimisme, sense defallir. Els nostres alumnes i els nostres mestres no se la mereixen, tanta porqueria»

No vull fer més comentaris. De moment.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Llegir ens fa lliures

Llegir ens fa més lliures. Potser el que escriuen els escriptors, sí. El que, en les normatives, últimament escriuen els polítics, no.

(Per Sant Jordi, no compreu ni el DOGC ni el BOE).

divendres, 17 d’abril del 2009

Ensenyar a ensenyar

Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.

Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!

L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.

D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.

Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!

En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!

Article "Enseñar a enseñar"

Allò que realment és important

No faré cap esment a la meva inconstància. Tampoc no faré un acte de contrició. En tot cas, un petit (molt petit) propòsit de l’esmena...

Passen coses. Coses que ens afecten com a educadors i que afecten als que eduquem.

Avui vull fer esment, per exemple, d'un anunci publicitari d’una determinada marca d’automòbils. L’anunci acaba dient (referint-se al cotxe, naturalment): «el que realment és important». Tot això amanit amb un pare orgullós de mostrar «el que realment és important» -el seu flamant cotxe- a la sortida de l’escola, quan va a buscar el seu fill.

Jo, em poso a la pell del nen i penso: «el que realment és important» per al meu pare, què és? ¿Per què em mira (embadalit, cercant la meva complicitat) per tal de que jo em senti també orgullós d’aquell enginy que em pren el meu lloc? I potser, com a nen, acabaré "entenent" «el que realment és important» a la vida: que per al meu pare és important que jo em senti orgullós d'ell perquè té un cotxe tan fantàstic... tant, que provoca l'enveja dels meus companys.

És un exemple més d’allò que va calant com pluja fina: el desplaçament dels valors, d’allò «que realment és important». Com a educadors –que creiem en altres valors que no siguin els de l’egocentrisme i el materialisme irracional-, no es tracta d’apagar el televisor o de denunciar-ho agrament i reiterada, a través dels diversos mitjans o associacions (tot i que, de tant en tant, està bé de fer-ho): el més efectiu és no perdre l’oportunitat, en el moment, sense mandra, de fer-ho veure a aquells que estem educant, obrir-los els ulls a una crítica serena, exigent, sana i, fins i tot, irònica.

Diguem-ho en positiu: afortunadament, els mitjans de comunicació actuals (tan primirats i puristes en altres coses –potser algun dia m'animo a parlar-ne–), amb aquestes "perles", ens proporcionen oportunitats fantàstiques per educar. No ho desaprofitem: matarem dos pardals d'un tret (ai els de la protectora d'animals!): desmitificarem i educarem.